Quan les dones dominaven el software

Les programadores van tenir un paper fonamental en l’inici del desenvolupament de la informàtica, però des dels anys 80 el seu paper ha anat caient.

A l’abril de 1967, l’edició americana de la revista femenina Cosmopolitan va publicar un reportatge titulat “Les noies informàtiques”. Les fotos eren d’una jove programadora d’IBM envoltada d’homes enginyers. “Fa 20 anys [el 1947] una noia podia ser secretària, mestra, potser bibliotecària, treballadora social o infermera”, deia el text. “Si era realment ambiciosa podia competir amb homes, sovint treballant més hores per menys diners. Però ara han arribat els grans, fascinants ordinadors i un nou tipus de treball per a les dones: programar”, afegia.

El sou el 1967 a aquest nou treball podia arribar 20.000 dòlars a l’any, prop de 150.000 euros al canvi actual i després de calcular la inflació.

Abans de l’arribada de l’ordinador personal, quan els ordinadors eren aparells que ocupaven habitacions senceres, les dones eren gairebé la meitat de les emprades en programar-los. Va ser un moment històric especial, amb les seves característiques i que va durar fins a mitjans dels 80, segons recorda l’escriptor Clive Thompson en el seu nou llibre Programadors. La creació d’una nova tribu i la recreació del món, de moment publicat només en anglès. “És increïble el poc que es parla de les dones pioneres”, diu Patricia Ordóñez, catedràtica associada d’Informàtica a la Universitat de Puerto Rico Río Piedras.

Per què les dones van dominar l’inici del programari? Perquè era un sector nou i el prestigi el dominava el hardware. “Una de les raons per les quals en els 60 els homes no eren programadors a temps complet és perquè la part sexy i gratificant era el hardware“, construir els ordinadors, diu Thompson. Aquí estaven els diners que invertia el Govern i les grans dificultats intel·lectuals. La programació era un punt intermedi entre els enginyers i les secretàries: “Les programadores de carrera no eren personal investigador, sinó que servien al personal investigador”, escriu Thompson.

Malgrat el seu pes, els clixés de l’època eren imbatibles. Grace Hopper, una de les pioneres que va treballar en l’empresa que havia creat el primer ordinador programable, l’Eniac, deia en el text de Cosmopolitan, que programar és “com preparar un sopar”. Calia planificar “els detalls amb paciència”, deia Hopper, que afegia: “Les dones estan fetes per programar ordinadors”. No era un comentari rar per a l’època: un llibre de 1968 sobre com arribar a ser informàtic suggeria que qui gaudia “cuinant a partir d’un llibre de cuina” podia tenir aptituds naturals per programar.

També saber cosir era bo per programar, deien. Les comparacions eren amb tasques rutinàries i d’atenció al detall. Ningú sabia exactament en realitat què era programar. Els primers llenguatges compiladors -que traduïen una cosa semblant a les nostres llengües a zeros i uns- acabaven de crear-se. Les dones tenien a més un pedigrí afegit per haver col·laborat des de laboratoris clau com amb l’Eniac o en Bletchley Park al Regne Unit, que va contribuir a la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial.

Aquesta barreja de valors que feien que les dones es consolidessin com a programadores va arribar al seu cim, segons Thompson, el 1984. Al principi d’aquest any un 37,1% dels estudiants d’informàtica als Estats Units eren dones. A partir d’aquí, la caiguda. El 2012, el percentatge rondava el 17%. La dada és més impactant perquè en altres carreres, les dones estudiants augmenten des dels anys 60. En medicina o dret ronden el 50% des d’uns inicis que no arribaven al 10%.

Els tres motius de la desaparició

1. Augment del prestigi de l’ofici

Què va passar perquè les dones desapareguessin de la informàtica o perquè els homes arribessin a desplaçar-les? Tres coses, segons Thompson. Un, el programari era cada vegada més important i les empreses començaven a nomenar directius amb aquesta formació. Una cosa era introduir a programadores per teclejar i una altra de diferent era fer-les directives.

2. Popularització d’una imatge “friki”

Dos, l’arribada dels ordinadors personals a les llars. Els adolescents podien trastejar des de molt joves amb els seus Commodore 64 i els pares solien regalar l’aparell al nen o almenys posar-lo a la seva habitació. Segons un estudi sobre la diferència entre gèneres de Jane Margolis, de la Carnegie Mellon University, als anys 90, els pares tenien el doble de probabilitat de regalar un ordinador a un fill que a una filla. També era més fàcil entrar a la carrera amb coneixements previs d’ordinadors, encara que investigacions posteriors han desmuntat la idea que els hackers adolescents són millors llicenciats en informàtica.

No només això. “Aquesta irrupció va venir acompanyada de videojocs amb narratives bastant simples però que enganxaven i que va fer que es comencés a popularitzar la imatge de l’informàtic com un friki, un ésser asocial que no es relacionava amb res excepte amb la seva màquina, que és un estereotip que no funciona entre les dones “, explica Paloma Díaz, catedràtica del Departament d’Informàtica de la Universitat Carlos III.

Aquell model de l’informàtic friki va quallar i va tenir conseqüències: “Es va començar a valorar més la persona que es modelava com geek, que treballava a tota hora, sense importar-li la seva aparença, ni la seva higiene i estava obsessionat amb l’ordinador. Es veien com intel·ligents, s’escoltaven i valoraven, i es va començar a crear un ambient tòxic que repel·lia als que eren diferents. Aquest ambient segueix i crea una cultura d’exclusió”, creu Ordóñez.

3. L’arribada dels diners

I tres, l’arribada dels diners. “Com els sociòlegs han demostrat fa temps”, escriu Thompson, “quan un sector està cada vegada millor pagat i és prominent, els homes que l’havien menyspreat s’afanyen a entrar”.

Així recordava Diane Greene, expresidenta executiva de Google Cloud, en una conversa recent amb EL PAÍS, els anys del canvi, el 1985: “La meva classe a la Universitat de Berkeley estava plena de dones. Érem un 30%. Tothom inventava i ningú es donava compte de si eres una dona o un home. Simplement fèiem aquesta cosa nova junts. Després, un dia que em vaig trobar en un avió, vaig preguntar a [l’activista] Glòria Steinem què passava, per què era tan difícil ara per les dones, per què hi havia tanta discriminació de gènere. Em va contestar: ‘És molt obvi. Quan una professió nova es converteix en estable, el seu estatus puja, hi ha més diners i els homes empenyen a les dones cap a fora’ “.

Tot i les diferències entre el desenvolupament informàtic inicial amb els Estats Units, a Espanya els percentatges entre estudiants d’informàtica són semblants. El 1985, un 30% dels alumnes d’informàtica a Espanya eren dones. En 2016 van caure fins al 12%, segons dades d’una investigació de Juan Julián Merelo i Cecilia Merelo.

Poc interès de les dones joves

En un altre treball d’aquests dos autors, van detectar que “hi ha un punt d’inflexió al voltant dels 10 anys en què les nenes deixen de tenir interès per la Informàtica com una carrera professional”. Aquest problema de percepció, que no existia al principi de la programació perquè era un ofici sense passat, és clau ara: “Quan una part important del mercat de treball més qualificat requereix habilitats de programació i computació, que una part de la població s’autoexclogui per motius subjectius, és un problema. Que perdem part del talent per una percepció equivocada d’aquesta professió, és un problema”, explica Díaz. “Cal mostrar a les noies que és una carrera professional més, amb grans, mitjanes i petites figures, i sobretot amb un gran mercat laboral.”

Article original: El País.